Benito Arruñada - Universitat Pompeu Fabra
+ RESUM DE PÀGINA    |    Eng · Esp · Cat
Los jóvenes españoles no han sido educados para posponer la gratificación.
Veure més

Pautes per reformar la tramitació empresarial

 
Arruñada, Benito (2011), “Pautes per reformar la tramitació empresarial”, Foment del Treball Nacional, 2132, 30-33.
 
Presentació
 
Descarregar més
 
 
  L'article resumeix alguns dels arguments desenvolupats en Benito Arruñada, Formalización de empresas: Costes frente a eficiencia institucional, Thomson Reuters, Cizur Menor, 2010.


Governs i organitzacions internacionals vénen esforçant-se aquests últims anys per “simplificar” la tramitació empresarial, però els seus esforços han tingut escàs èxit. Sovint, s'han acontentat amb reduir el nombre i els costos més notoris dels tràmits. Per contra, haurien de parar esment a tots els costos —sigui el que sigui la seva notorietat per a les usuaris— i assegurar la fiabilitat i, en general, al valor de la informació que els registres públics proporcionen als seus usuaris, tant públics com a privats.

El motiu d'aquesta èmfasi en el valor resideix que la inscripció de dades, documents, contractes i actes jurídics empresarials en diversos registres públics (en breu, la “formalització” de l'empresa, tant mercantil com a administrativa), és un procés productiu ordinari. Com a tal, no només origina costos, sinó que també i fonamentalment proporciona serveis valuosos, tant privats com a públics. Quant als serveis privats, la formalització empresarial ha de reduir els costos de transacció que sofreixen les empreses en les seves futures relacions amb altres empreses; i, quant als serveis públics, ha de facilitar les relacions futures entre l'Administració i les empreses.

Malgrat el valuós dels serveis privats, moltes reformes dels tràmits empresarials tan sols pretenen reduir els costos més notoris d'entre aquells que paguen directament les empreses. Sovint, aquestes reformes només redueixen els costos visibles a força d'augmentar els invisibles. En tals casos, els costos que deixen de pagar les empreses directament solen ser assumits per agències públiques que les pròpies empreses acaben finançant, i en major quantia, via imposats generals. Pitjor àdhuc, obliden que les polítiques per minimitzar el cost dels serveis registrals corren el risc de reduir el seu valor ineficientment, una fallada especialment greu perquè uns registres fiables són un catalitzador fonamental per a l'activitat econòmica, especialment en aquelles transaccions impersonals que caracteritzen a les economies de mercat modernes.

Quant als serveis públics, convé recordar que Friedrich Hayek considerava els registres públics com a part de les activitats nuclears imprescindibles en un Estat liberal . Alguns plantejaments ingènuament liberals subscriuen avui proposades de reforma dels processos de formalització la conseqüència primordial de la qual seria diluir qualsevol tipus de control sobre l'empresa, de manera que, d'aplicar-se tals propostes, la Hisenda Pública i altres organismes de l'Administració no podrien emprar els seus registres amb finalitats fiscals. Aparentment, desitgen que la Hisenda Pública no pugui cobrar impostos a les empreses, un desenllaç que no només és difícil de justificar sinó que en la pràctica mai arriba a produir-se: quan les reformes deterioren les fonts d'informació d'Hisenda, aquesta crea de seguida nou registres fiscals, duplicant tràmits.

Aquests arguments són plenament aplicables a les reformes escomeses a Espanya en els últims anys, doncs en la seva majoria han obtingut pobres resultats, per faltar voluntat política per reformar l'important i, a més, errar en el diagnòstic, amb el que han acabat per reformar l'accessori. Així, en els últims anys, s'han realitzat esforços considerables per reduir les càrregues burocràtiques, però només s'han efectuat canvis cosmètics en aquells tràmits que suposen un fre important a l'activitat econòmica. És aquest el cas, especialment, de les llicències d'activitat i obertura. En canvi, s'han reformat diverses vegades els tràmits societaris, malgrat que a Espanya aquests són relativament ràpids i poc costosos. A més, dins dels tràmits societaris, s'ha incorregut en un cost notable per comprimir-los tots, en lloc de suprimir o posposar aquells que resulten superflus o menys útils en l'economia actual.

En gran nombre de sectors, l'actual règim de llicències prèvies d'activitat i obertura només serveix interessos espuris: fonamentalment, impedeix l'entrada de noves empreses, protegint a les empreses instal•lades; i possibilita la corrupció dels encarregats de tramitar i concedir les llicències. Convindria invertir la situació actual en diversos sentits. Primer, la norma general ha de ser la de llibertat efectiva per iniciar activitats i obrir establiments. Quan s'exigeixi llicència, aquesta ha de ser única, sense necessitat que intervinguin diversos organismes; i a més concedir-se de forma automàtica per silenci administratiu una vegada transcorregut un cert temps després de la sol•licitud. Finalment, en tot cas, les excepcions han de cobrir un àmbit reduït i estar definides per llei estatal de forma taxativa i tancada. Hem de, doncs, modificar radicalment el règim de llicència prèvia d'activitat i obertura, passant a una excepcionalitat d'aquest règim que estigui taxada de manera efectiva i amb rigor, acabant així amb una situació caracteritzada per la corrupció i l'abús del sistema per impedir la competència.

Quant als tràmits empresarials, la seva reforma ha de comprendre la seva racionalitat i dificultats, per així optimitzar el valor afegit de les institucions, i no només reduir aquells costos que paguen de forma més directa i visible les empreses. La tramitació empresarial és necessària i socialment útil: fonamentalment, la tramitació contractual serveix per reduir costos de transacció privats mentre que la tramitació administrativa (relacionada amb matèries fiscals i laborals) serveix sobretot per manejar efectes externs i béns públics. Com queda dit, les reformes que només atenen als costos més visibles per a les empreses marginen elements essencials, sobretot el valor social dels serveis, i fins i tot altres costos que acaben sent pagats de forma menys visible per les empreses i els ciutadans. Succeeix així, per exemple, quan s'agilita la tramitació “gratuïta” a força de crear finestretes públiques, tan costoses com a improductives, i finançades amb impostos generals en comptes d'amb taxes cobrades als usuaris. En resum: la reforma administrativa ha de buscar l'eficiència, considerant tots els costos i beneficis, i no només reduir aquells costos que resultin més visibles per als usuaris.

El fet que tant la tramitació contractual com l'administrativa siguin necessàries per corregir fallades del mercat no impedeix que ambdues pateixin, al seu torn, tot tipus de fallades i disfuncions, com sol succeir amb tota intervenció pública de l'activitat econòmica. En l'àmbit contractual, per exemple, es mantenen a Espanya reserves d'activitat professional trasnuitades; mentre que, en l'àmbit administratiu, es manipula el règim de llicències per introduir barreres a l'entrada de noves empreses.

Una reforma que en veritat respongui a l'interès públic no pot sostreure's a aquestes dificultats, arrelades en el joc dels interessos privats i la captura de rendes. En cas contrari, acaba dedicant recursos públics per a reformes trivials, quan no contraproduents. Ha succeït així, per exemple, amb la iniciativa “Societat Limitada Nova Empresa” (SLNE), la qual ha dedicat recursos ingents per comprimir tots els tràmits i aconseguir uns resultats pírrics. Tan sols els costos d'informàtica necessaris per processar les primeres 2.001 SLNEs constituïdes entre 2003 i 2006 van ser de 5.560 euros per societat, gairebé el doble de la seva mitjana de capital social. Encara en 2009, sis anys després que arrenqués el sistema informàtic construït per a la tramitació telemàtica de les SLNE, el CIRCE, aquest només processava un 1,61% de totes les societats constituïdes a Espanya, malgrat que en 2007 va començar a tramitar societats de responsabilitat limitada.

Alternativament, hagués estat molt més eficaç suprimir tràmits innecessaris. Per exemple, en l'àmbit que ha estat objecte de reforma, el de la constitució i el funcionament de les societats mercantils, les circumstàncies actuals aconsellen revisar l'obligatorietat de la intervenció notarial, donant-li caràcter voluntari per a aquells socis i societats que la desitgin, com ja succeeix en altres països amb sistemes jurídics i notarials similars a l'espanyol. És aquest el cas, per exemple, de França i Portugal, on la llei no requereix notari ni tan sols en la constitució societària i molt menys en altres tràmits de menor entitat jurídica. A més dels beneficis que es desprendrien per a les empreses, aquesta llibertat proporcionaria a la professió notarial els incentius que aquesta necessita para, després de deixar de proporcionar serveis trivials, artificialment cars i poc útils, començar a innovar i adaptar-se a les demandes actuals del mercat.

En la mateixa línia, procedeix reduir el caràcter imperatiu de la legislació societària amb la finalitat d'adaptar-la a les circumstàncies actuals dels mercats, eliminant mecanismes de suposada protecció dels inversors que tenen avui escassa virtualitat però que generen notables costos administratius i jurídics. És el cas, especialment, dels associats al manteniment del capital social, la definició de l'objecte social i la publicació d'anuncis en premsa (aquest últim, només parcialment suprimit en dates recents). Simultàniament, procedeix desenvolupar amb major detall el contingut dispositiu d'aquesta llei, per reduir els costos de transacció de les societats i, en particular, els seus costos jurídics. Una de les principals concrecions d'aquest major contingut dispositiu ha de ser la configuració de la llei o els seus annexos de manera que aquesta defineixi diversos estatuts socials estàndard, de tal manera que no sigui necessari redactar estatuts en constituir la majoria de les societats, sinó que als seus fundadors els basti amb remetre's a la Llei. En breu: cal liberalitzar i completar la llei de societats de capital, reduint el seu caràcter imperatiu però estenent el seu contingut dispositiu.

Complementàriament, per ser una condició essencial per a l'eficàcia dels registres públics, tant mercantils com a administratius, convé reforçar els mecanismes que permetin identificar als declarants, mecanismes que s'han deteriorat notablement amb els processos d'urbanització i immigració de les últimes dècades. Aquests canvis, d'una banda, han fet impossible la “fe de coneixement” notarial, i per un altre, estan dificultant creixentment la identificació mitjançant documents d'identitat. La solució passa per facilitar l'ús directe pels propis declarants de la seva signatura electrònica avançada, la qual cosa ofereix l'avantatge addicional de permetre que tot tipus de documents es pugui signar a distància amb total garantia i formalitat.

En el terreny organitzatiu, tota reforma de la burocràcia ha de contemplar amb escepticisme les solucions basades a crear noves burocràcies. No només no resolen els problemes antics, sinó que en general els multipliquen i agreugen. Després de la seva façana de modernitat, aquests nous organismes només aconsegueixen malbaratar recursos per multiplicar els vells defectes de l'Administració. La reforma de la tramitació empresarial no ha estat una excepció, com demostra l'alt cost i gairebé nuls resultats assolits per les iniciatives desenvolupades en aquest terreny, sobretot la SLNE, amb la seva xarxa de PAIT i el sistema informàtic creat per gestionar la tramitació telemàtica (el CIRCE). En conseqüència, les futures reformes han de centrar-se a reformar els procediments i organismes ja existents, sense crear nous organismes ni assumir noves funcions, per molt modernes que aquestes puguin semblar.

En canvi, la clau per reformar l'Administració consisteix a explotar les seves complementarietats amb la iniciativa privada, de forma especial en el desenvolupament de “finestretes úniques” competitives. Les iniciatives de modernització desenvolupades en l'àmbit dels tràmits fiscals per l'Agència Tributària pot servir, si no com a model, almenys com a indicador de l'adreça correcta, quant a la possibilitat de conjugar les iniciatives pública i privada, aprofitant els seus respectius avantatges comparatius. D'aquesta manera, l'Administració es limitarà a establir estàndards i regles de comunicació mentre que els agents i gestors privats desenvoluparan sistemes múltiples de relació amb els usuaris finals, dins d'una lògica de mercat i arribant a funcionar efectivament com a finestretes úniques, però en règim de competència i, per tant, amb potents incentius per proporcionar serveis útils.

En resum: les reformes incorren en costos ingents per simplificar la formalització inicial de l'empresa (sobretot, la constitució de societats), però mantenen tràmits innecessaris i, sobretot, obliden la necessitat que els registres empresarials proporcionin evidència sòlida per a futures decisions judicials i administratives. És necessària una estratègia més ambiciosa, orientada a millorar l'eficiència institucional, en la qual s'identifiquin i suprimeixin tràmits obsolets i s'asseguri la fiabilitat dels registres, una fiabilitat imprescindible perquè puguin exercir eficaçment la seva funció social: reduir els costos de transacció totals de les empreses. Aquesta estratègia ha d'escometre's en col•laboració amb els serveis privats d'assessoria i ajuda a la tramitació, mantenint en l'àmbit públic aquells serveis que requereixen independència per part del decisor, però aprofitant en els altres els avantatges comparatius de la iniciativa privada.
 
 
 
@BenitoArrunada