Benito Arruñada - Universitat Pompeu Fabra
+ RESUM DE PÀGINA    |    Eng · Esp · Cat
Les organitzacions híbrides són la millor solució per proveir béns públics
Veure més

La moralitat de l'acomiadament

 
Arruñada, Benito (2010), “Moralitat de l'acomiadament“, Cinco Días, 12 de febrero, p. 14.
 
Presentació
 
Descarregar l’arxiu
 
 
  El nostre país perdona qualsevol tipus de pecat, però tolera malament l'heretgia. Dies endarrere, la inquisició mediàtica intentava cremar a la foguera del desprestigi a Adolfo Domínguez, per afirmar una cosa que molts pensen però que pocs s'atreveixen a dir en públic: que Espanya hauria de modificar les seves lleis perquè les condicions d'acomiadament poguessin ser negociades per les parts del contracte de treball - el que erròniament es coneix com a “acomiadament lliure”.

Erròniament, perquè als països en què existeix llibertat per a això, les parts negocien i inclouen o no en el contracte, segons els convingui, que a l'acomiadament requereixi o no a l’empresa indemnitzar al treballador, i que l'abandonament del lloc de treball requereixi o no al treballador indemnitzar a l'empresa.

En molts altres països, les parts contracten una gran varietat de fórmules laborals. El fan amb la presència o no de sindicats, tant mitjançant convenis com amb contractes individuals, i incloent indemnitzacions tant explícites (recorribles llavors judicialment) com implícites (basades en la reputació i la necessitat de mantenir-la per seguir contractant treballadors).

Utilitzen unes o altres fórmules segons les condicions de l'activitat. Inclouen més restriccions quan necessiten garanties a llarg termini per invertir en capital físic o humà el valor dels quals estigui lligat a la continuïtat de la relació. (El que es coneix com a actius “específics” des dels estudis d'Oliver Williamson, l'últim Nobel d'Economia). Les empreses són les primeres a oferir llocs de treball permanents quan necessiten una plantilla estable a llarg termini. Els llocs de treball vitalicis japonesos són un paradigma. Però no fa falta anar tan lluny: el Corte Inglés proporciona als seus treballadors permanents condicions superiors a les legals.

Els contractes de treball lliures inclouen menys restriccions, en canvi, en activitats en què interessa a ambdues parts, treballadors i patrons, mantenir un règim de termini a voluntat. L'interès dels treballadors prové en que volen protegir-se contra els errors de selecció i la presència de ganduls.

Al contrari del que passa a Espanya, on no és estrany que un equip laboral compti amb incompetents i amb un o diversos experts a escaquejar-se. A més, molts treballadors toleren aquest oportunisme. Potser creuen que és el patró, i no ells mateixos, qui paga als ganduls. Una excepció notable és la dels pesquers: quan algun mariner escorre el bony, són els seus propis companys, que van “a la par”, els qui exigeixen al patró que no l'embarqui en futures marees.

Cert que la contractació lliure pateix dificultats, sobretot si no hi ha competència, o quan el poder negociador està desequilibrat. Però no amb caràcter general, com pressuposen les nostres lleis laborals. A més, per resoldre aquestes dificultats, existeixen moltes altres solucions, tants sindicals (convenis), com jurídiques (com, per exemple, regles dispositives d'indemnització per acomiadament) i judicials (regulació pel jutge dels contractes laborals, de manera similar als d'adhesió). Solucions flexibles, que presenten problemes relativament manejables i que no provoquen l'alt grau d'oportunisme que sí originen les regles imperatives avui vigents.

Regles aquestes que, a més, pel seu extremisme, protegeixen només l'elit laboral menys necessitada de protecció: els funcionaris i els treballadors de grans empreses. Tot el món sap avui del xantatge dels controladors aeris, però en el fons no és molt diferent a què practiquen, per exemple, els “col•locats” en el sector de l'automòbil, els qui condicionen la supervivència de la indústria auxiliar a què subvencionem als fabricants, perquè aquests no se'n vagin i segueixin pagant-los els seus inflats sous.

Donada la penúria en què viu la meitat dels espanyols que no gaudeixen d'una col•locació en el sector públic o en una empresa d'aquest tipus, procedeix més que mai no denunciar la inconscient hipocresia dels qui s'oposen a una negociació més lliure de les condicions laborals. Inconscient, perquè creuen en la seva superioritat moral. Hipòcrita, perquè l'elit laboral surt guanyant doblement amb l'actual situació: es lliura de competidors i els té al seu servei.

Per això, la meva doble enhorabona per a Adolfo Domínguez. Per ser un dels pocs empresaris que s'atreveixen a dir en públic el que pensa; i perquè encerta en el diagnòstic. Només la llibertat contractual sensatament regulada pot aconseguir la prosperitat i la justícia mateixa d'una societat oberta.

La mala teologia i la Inquisició van prohibir durant segles el préstec de diners amb interès. Això no impedia que part de l'Església es beneficiés de comprar censos, que eren una espècie de préstecs indefinits. Les noves ortodòxies es comporten de vegades de forma semblant. Al cap i a la fi, quan actuen com a patrons, els sindicats també eviten els contractes fixos.
 
 
 
@BenitoArrunada