Benito Arruñada - Universitat Pompeu Fabra
+ RESUM DE PÀGINA    |    Eng · Esp · Cat
Los jóvenes españoles no han sido educados para posponer la gratificación.
Veure més

Reforma laboral com imperatiu ètic

 
Arruñada, Benito (2009), “Reforma laboral com imperatiu ètic”, Cinco Días, 16 de juliol, p. 15.
 
Presentació
 
Descarregar l’arxiu
 
 
 

Espanya compta amb la regulació laboral més restrictiva dels països desenvolupats. Com a conseqüència, pateix també la més gran taxa d'atur.

L’ordenancisme que pesa sobre les relacions laborals té el seu origen en lleis franquistes. Per què segueix viu 34 anys després de morir el dictador?

Algú podrà pensar que la regulació laboral és errònia però ben intencionada. No ho crec. No és probable que l'Estat, en el seu afany de protegir els treballadors, oblidi que dos no contracten si un no vol. El problema no resideix en la miopia paternalista de l'Estat, sinó en la desigualtat amb què tracta als seus fills.

A Espanya, conviuen dues classes de treballadors. D'una banda, l'elit que gaudeix les “col•locacions” del sector públic i grans empreses. D’una altra, els treballadors temporals, en gran mesura joves, dones i immigrants, així com els autònoms marginals. Aquesta dualitat es manifesta en tots els racons del nostre mercat de treball. Principalment, en l'accés a llocs de treball estables a llarg termini.

Més que mai necessitem aquests llocs de treball estables, en què els treballadors puguin adquirir experiència i acumular coneixements. Però l'estabilitat està reservada per a l'elit laboral. L'actual contracte fix no afavoreix les relacions a llarg termini perquè l'empresari ha de seguir pagant al treballador, sigui la que sigui la productivitat i actitud d'aquest.

Lògicament, l'empresari es protegeix. Per començar, evita el lloc de treball a llarg termini, substituint treball per capital i treball a llarg termini per treball a curt. Quan no li queda un altre remei que contractar a llarg termini, escull a qui li mereix confiança, els que garanteixen ser productius fins i tot dins d’un contracte que els permet abusar. Acaba així contractant a aquells que aporten senyals creïbles de la seva futura actitud cooperativa. Senyals que, donat el calamitós estat de la nostra educació, estan només a l'abast dels més rics i millor connectats.

Es critica als empresaris per no contractar treballadors. Però no és casual que pocs espanyols vulguin ser empresaris, i menys fins i tot ocupadors. Aquesta crisi vocacional es constata fins i tot en les facultats d'Administració d'Empreses de regions que un dia van presumir d'esperit empresarial. No és sol que estigui mal vist ser empresari: en una societat que adora els diners, si els joves no volen ser empresaris cal interpretar que no ha de ser molt rendible.

Els contractes temporals són també un instrument per a la desigualtat; però no per ser temporals, sinó per ser improrrogables. Aquesta restricció impedeix que serveixin per instrumentar relacions a llarg termini sense risc d'oportunisme. Es reserven així les relacions a llarg termini per a l'elit laboral que sí és capaç d'aportar els senyals adequats. Per no parlar de la hipocresia addicional que pateixen els contractes temporals, dels que els crítics més acerbs són els primers a usar-los per als seus propis treballadors, com ha fet algun sindicat.

I tampoc no estan lliures de doblec les organitzacions patronals. Diuen ser partidàries de flexibilitzar els contractes, però no ho són tant d'una mesura igual de necessària, com és el liberalitzar la negociació dels convenis col•lectius. Potser tenen por de perdre bona part de la seva raó de ser.

La crisi exacerba el descontentament social i acabarà fent que aquestes desigualtats siguin insuportables. La meitat privilegiada del país no pot seguir vivint a costa de l'altra meitat. Si vol mantenir el seu nivell de vida, haurà d'esforçar-se per merèixer-ho. És hora de que la sobirania popular elimini privilegis, i restauri els oblidats valors de la justícia i la igualtat d'oportunitats. La reforma laboral és un primer pas imprescindible per aconseguir la societat més justa, oberta i igualitària a què tots aspirem.

 
 
 
@BenitoArrunada